Actuació de les artistes Ocaña i Camilo (1977)

Pel·lícula realitzada pel col·lectiu Video-Nou Comunitari a l’any 1977. Camilo, un dels protagonistes d’aquest vídeo, i Ocaña, l’altre protagonista, realitzen una sèrie d’interpretacions que arriben a nosaltres des d’una proximitat poc comú. Camilo transvestit i afaitant compon una mena d’anunci televisiu, Ocaña interpreta a “playback”, com es deia llavors, una cobla; després ensenyen el cul, es tornen a personatges diferents: cantant francesa, àvia descontrolada, Lili Marlen … la festa va derivant cap a una orgia.

Si tenim en compte que aquesta cinta es grava en el dia de la convocatòria de la FGAC per a la Manifestació de gais i lesbianes on s’exigeix la derogació de la llei de Perillositat Social, potser entenguem amb més claredat allò que Dziga Vertov ens deia l’inici d’aquella magnífica experiència cinematogràfica coneguda pel nom de Kino-Pravda: hem d’organitzar una producció (de la imatge) col·lectiva que ens ajudi a representar els esdeveniments “des de dins”.

Doncs bé, des de dins està filmada aquesta pel·lícula.

La contracultura llibertària d’Ocaña

“Em pregunten si sóc un travesti. Jo no sóc un travesti,
sóc un teatrer i la meva escenari són les Rambles … “

 “Jo sóc un marginat, com les putes, com els xulos, com els maricons, com els lladregots que roben motos … Encara que sóc pintor, em puc ficar en el seu món. Em sento identificat amb tota aquesta gent. M’encanten i em fascinen … “

José Pérez Ocaña (1947-1983), pintor, anarquista y activista LGBT, va ser el protagonista de nombrosos moviments contraculturals de la transició a la Barcelona dels anys 70. L’artista va començar com a pintor de parets i va acabar pintant amb fins pinzells de truja sobre tela, va néixer a 1947 a Cantillana, un poble de Sevilla.

Però Barcelona va ser, sens dubte, el millor escenari per a la seva pròpia vida. Va viure a la Plaça Reial i el seu balcó al costat d’on està Ocaña, era famós per la seva altar dedicat a la Verge de l’Assumpció i per estar sempre ple de flors.

Video-Nou Comunitari. Comunicació per a la transformació social

Vídeo-Nou va ser un col·lectiu creat el 1977, constituït dos anys més tard en equip gestor de l’anomenat Servei de Vídeo Comunitari, concebut amb voluntat de servei públic. Els seus membres procedien dels àmbits del periodisme, la sociologia, l’antipsiquiatria, l’ensenyament, les arts visuals i escèniques i l’arquitectura. Va ser un grup pioner a Espanya en la utilització d’equips portàtils de vídeo, amb la intenció de posar en marxa un tipus de televisió (contra) informativa i activista, arrelada en determinades pràctiques artístiques conceptuals i de crítica institucional.

Video-Nou perseguia constituir-se, com deia Brecht, en una “comunitat de productors de mitjans”, aquest era el seu objectiu. Per a això és necessari desenvolupar un conjunt de pràctiques medials i polítiques capaces de donar autonomia a l’esfera pública. O sigui, que es necessita crear uns dispositius d’interacció social que indueixin a les persones a practicar maneres de comunicació més directa, menys “intervinguda”.