Documental “72 hores”

Un document imprescindible per entendre, entre altres coses, el sentit de treball comunitari que es fan en molts barris de la perifèria i de l’àrea metropolitana de Barcelona.

Submergint-nos en l’atmosfera generada per la detenció d’un presumpte militant obrer per part de la Brigada Polític Social, ens traslladarem a les zones industrials i als barris perifèrics de Barcelona de finals dels anys seixanta. Sentirem els testimonis d’aquells anys foscos relatats per persones que els van viure intensament. Tot i la cruesa d’aquells anys d’opressió sota la dictadura franquista, veurem com van ser també temps de lluita, amor i compromís, plens de vida.

El documental ens diu que la majoria dels entrevistats són avui gent anònima que han quedat al marge de la construcció del consens social sobre La Transició. I és així.

Només hi ha un d’ells que sé que es va implicar activament en les estructures dels nous ajuntaments. En Daniel Cando, que va ser membre del partit socialista ocupant el càrrec de gerent del districte de Nou Barris a l’època de Santiburcio (1995-1999). Des de la meva curta memòria històrica recordo varies imatges amb ell com a protagonista en aquella època. La campanya veïnal de “Soy Cutre y Marginal” en referència a unes declaracions fetes des del consistori; un altra és quan els veïns de Roquetes volíem que l’abandonada escola Ton i Guida fos un centre cultural i havíem de discutir amb ell;  o també la vegada que els joves, en una protesta contra l’especulació, els van fer fora a ell i al Joan Clos en una visita que feien al barri de Roquetes.

Segur que els de la seva quinta que han lluitat o continuen fent comunitat des dels barris i la cultura en recorden més anècdotes.

A part d’aquest petit apunt històric personal, Setanta-dues hores té un gran valor ja que tracta de recuperar el seu discurs i la seva memòria gairebé mig segle després.

Més informació:

Documental “72 Horas”

Producció: Démodé Produccions SCCL

Direcció: Oriol Murcia

Documentalista: Fernando Paniagua