De l’Educació, l’Amor i la Llibertat: Crònica d’una mare inquieta i educadora social

Article de Mercè Aranda.

La lectura e Paulo Freire i el llibre “Frankestein educador” m’obren la mirada durant la carrera…conec un altre model d’educar quan a la universitat hi ha qui decideix fer les classes en rotllana i sota una mirada igualitària, vivencial i participativa. Em sorprén i ràpidament m’adono que són molt més interessants que les típiques classes “magistrals”, més profitoses i a on realment em sento que estic entenent, reflexionant i questionant-me les coses.

És en aquell moment que ja connecto, sense saber-ho, amb l’educació lliure o si més no amb “una altra manera de fer”. Segueixo llegint (per fi desde el plaer, l’interés i la motivació) i contrasto amb la realitat uns principis no idílics però, al meu parer, difícils d’aplicar en el context institucionalitzat de l’educació social.

Manca de recursos, exigències del sistema, comoditat, limitacions, por i conformisme són les paraules que em venen al cap quan procuro pensar en per què no es pot aplicar una altra manera de fer les coses, d’arrivar a les persones, d’intervenir, d’actuar, d’estar a l’espai, d’interactuar, de crear, de confiar, d’acompanyar…si és tant interessant? Si és el més “real”, si el que hi ha no acaba de funcionar…. per què costa tant? Em pregunto…

Sento la necessitat d’aplicar aquelles paraules, fets i imatges que em van inspirar i connectar amb una altre manera d’entendre el fet d’aprendre, d’educar, de ser i d’estar… i procuro, en la mida de les meves possibilitats laborals anar creant espais on aportar dinàmiques i estratègies que surten del que convencionalment emprem: la paraula.

Implico el cos, les emocions i sobretot, la creativitat per arrivar més i millor a les persones amb les que treballo i observo com esdevenen canals que realment obren portes a la comunicació i al canvi personal, apliant així els recursos que tenim i oferim com a professionals. Veig i valoro els resultats, però aixó si, sempre vist com quelcom que faig per que vull i “por amor al arte”. No sempre trobo recolçament i respecte per part de les persones que formen part del meu equip, malgrat segueixo confiant fermament en aquest “canvi”.

Al cap dels anys, s’apoderen de mi els dubtes i les frustracions pròpies del dia a dia institucionalitzat, m’esforço en seguir oferint propostes, alternatives, crítiques i construccions però hi ha quelcom que sento que acaba nuvulant tota metodologia “no convencional” i començo a sentir que és molt difícil instaurar-la, ni que sigui “una miqueta”. En canso de lluitar contra quelcom que en ocasions no sé ni què ni qui és, contra quelcom tant intangible que no té ni nom…invisible però real…i, per fi, decideixo sortir del camí “formal” tot cercant el que em fa sentir bé com a professional.

Em nego a quedar-me fosilitzada en un lloc de treball que no em permet anar molt més enllà, negant-me a anar desapareixent fins a quedar gairebé transparent i sense energia (com l’anunci d’Actimel). Veig que hi ha quelcom que no va amb mi…deixo la feina.

Em segueixo formant, llegint, elaborant projectes i propostes, segueixo caminant…construïnt, confiant… Arriba un dia que com per art de màgia em vaig fer gran! Quedant ja lluny els dies d’universitat, amb experència professional, idees, projectes…. i arriba el gran moment de ser mare.  A partir d’aquí parlarè en plural…

Acompanyants, ARA SI QUE SI! I educadors/es a temps complert d’un nadó que no sabem què ens vol dir….ara ja no tenim temps per llegir….gairebé ni de pensar…el dia a dia ens demana més que mai que actuem! Ràpid, cagadubtes, però ràpid..que algú ens necessita! Passen els anyets…un dia a dia a pas de tortuga i alhora una etapa a temps de llampec…

Els nostres fills tenen 2 anys i som afortunats qui fins ara em pogut estar amb ells fins aquest moment!! què fem? El portem a l’escola bressol convencional? Segur que hi ha alternatives…fem un repàs en el nostre bagatge educatiu…ja no els meravellosos anys de la universitat…sinó els sistemes de criança, amor, castigs i prejudicis que vam viure quan erem infants…ara ve la REAL reflexió i decisió educativa de la nostra vida… com ja juga una mica pots tornar a llegir també una mica i descobreixes un món de criança i educació que t’evoca els teus dies fidels a una altre manera de fer, de funcionar, d’intervenir, de proposar i actuar

Confies en que aquesta serà la millor opció…la que creu en el respecte, l’amor i la llibertat per assolir el que, al cap i a la fi a tots i totes ens agradaria trobar…simplement que sen’s respecti, reconegi i es tinguin en compte les nostres opinions i decisions. No per ser més petits tenen menys raó i no per ser més grans tenim el dret de negar-la. Tornem a gaudir del joc i ens apropem a aquesta sensació…i no ens resulta difícil observar com és precisament el joc el que fa madurar, aprendre, connectar, ser un mateix/a, caminar i desenvolupar-se sent fidels al que sentim i al que som.

Modifiquem la mirada vers l’infant…passem del “adultocentrismo” com diu Rosa Jové al “niñocentrismo” i ens adonem que des d’aquesta òptica el nostre fill somriu més i es queixa menys. Resolem conflictes, posem límits, hi ha rebequeries i tot un llistat de fets que evidentment que hi són!! però només mirats amb respecte i entenent que és una necessitat de comunicació de l’infant podem apropar-nos més i millor a la nostra calma per acompanyar-lo.

Pot sonar idílic, potser una mica desendreçat…suposo que així és la realitat…aquesta és la decisió que hem pres i per tal de fer-ho VIU hem creat un projecte d’educació lliure al barri de Sants de Barcelona.

Dues mares

valentes

inquietes

amb ganes

d’anar ampliant alternatives als sistemes educatius actuals tot afegint un granet de sorra a aquest gran sorral que ja és l’educació lliure, viva, conscient, respectuosa…digue-li com vulguis…a mi m’agrada l’educació REAL.

 Li voleu fer una ullada al projecte? :  www.tatainti.wordpress.com

Gràcies!  espaitatainti@gmail.com