Els desnonaments i l’Educació Social #InformeES

Aquest dies s’ha fet públic l’Informe de l’Estat de l’Educació Social a Catalunya 2014 #InformeES realitzat des del Col•legi d’Educadores i Educadors Socials de Catalunya. La seva finalitat és actualitzar la lectura de la realitat de la professió de Catalunya amb diferens dades i alhora apuntar, amb la veu de persones que ho viuen directament, els reptes de futurs en els diferents àmbits com Cultura, Presons, Violència Domèstica, Pobresa, o el Desnonaments entre molts altres.

Hem de passar de tractar els desnonaments com una cosa individual provocada per un fracàs personal, a treballar el problema i, per tant, les solucions de manera col•lectiva. Les associacions contra els desnonaments ja ho fan. Ara ens toca als professionals.

Pots veure aquí l’informe complert

Els desnonaments des de la mirada de l’Educació Social

Sobre aquest tema hem escrit el Daniel Sardà i l’Antonio Alcántara. El primer activista de 500×20 i el segon Educador Social al districte barceloní de Nou Barris. Hem donat resposta a les següents preguntes:

A) Quina és la realitat dels continus desnonaments a la nostra societat?
B) I com creus que es pot incidir des de l’educació social en un futur immediat per tal de millorar aquesta situació

Daniel Sardà Muñoz, activista de l’Associació 500×20.

A) La realitat dels desnonaments diaris és quelcom que s’ha de viure, veure i compartir amb les famílies que pateixen aquesta situació provocada per grups financers i immobiliaris amb la connivència de la classe política d’aquest Estat.

La precarietat i l’abandó per part de l’administració hi són presents a les vides d’aquestes persones d’una manera patent i real, deixant als professionals orfes d’eines, tant econòmiques com humanes, per acompanyar i atendre aquest tipus de situacions. I a les famílies, directament al carrer.

B) En la meva opinió, des de l’educació social s’ha d’estar en permanent contacte amb els moviments socials i viceversa. Pot ésser una bona manera de completar tasques quotidianes, tant de la feina d’uns i altres com del traspàs d’informació (no personal, sinó de recursos, maneres d’encarar casos, etc.). Però també pot ésser una manera de buscar i proposar a les institucions legisladores una solució estructural al problema de totes aquestes famílies. Del que es tracta és posar pressió a aquest sistema injust.

Antonio Alcántara, Educador Social a Nou Barris

A) L’assemblea de treballadors de Serveis Socials de Barcelona i les entitats socials com la PAH, AAVV de Ciutat Meridiana o 500×20 coincideixen en el seu diagnòstic: no hi ha recursos suficients per garantir el dret a l’habitatge a les persones desnonades, i el protocol d’actuació entre l’Ajuntament i els organismes de justícia pels desnonaments de risc social no es compleix.

Els professionals no poden ajudar a crear un projecte de vida. No és possible. No hi ha recursos. Qualsevol solució és puntual i, a més, ha de ser merescuda. Ja no és un dret. I en aquest moment, apareixen els pobres bons que obeeixen i els pobres dolents que qüestionen i no accepten aquesta situació.

B) Des de l’activitat professional hem d’intentar trencar amb els discursos i les lògiques de les polítiques socials actuals per a generar una acció critica en defensa d’allò públic i dels drets. La principal eina per incidir és des d’un treball comunitari posicionat; un treball que col•loqui la persona en el centre i generi aliances i organització col•lectiva amb les poblacions afectades.

És necessària la creació d’espais de treball col•lectiu a partir de processos participatius i comunitaris que permetin afrontar la problemàtica dels desnonaments i de l’accés a l’habitatge com quelcom d’estructural.

Passar de tractar el problema com una cosa individual provocada per un fracàs personal, a treballar el problema i, per tant, les solucions de manera col•lectiva. Les associacions contra els desnonaments ja ho fan. Ara ens toca als professionals.

Més informació: http://www.ceesc.cat/2014-11-03-13-05-23/noticias-blog/219-informe-es