Posted Setembre 29, 2022 per Antonio Alcántara1 comentari Educació Social

Soles no podem, soles no volem

Un any més col·laboro amb el Carnaval de Bloc que organitza el CEESC per al Dia de l’Educació Social 2022. Aquí la meva aportació.

Des de petitó vaig aprendre que la força la teníem en el moment que érem capaços d’organitzar-nos col·lectivament. Recordo la feina dels joves més grans que jo que van aconseguir que el Casal Jove de Roquetes (Barcelona) fos gestionant pels mateixos joves del barri. No va ser fàcil, i va poder ser.

Si intentem canviar les coses sols, o només pensant en el benefici particular la cosa no arriba enlloc. Al llarg dels anys he vist com la majoria de persones tenim poc poder de manera individual. I també he vist com el missatge que rebem és que hem de ser els més forts i llestos i hem de solucionar-nos la nostra moguda amb la idea de “tonto el último”. Si no pots, ets un perdedor. Si et treuen de casa per no pagar la hipoteca o el lloguer és culpa teva ens deien. Sort de la PAH o el Sindicat de Llogaters que han fet una feina molt potent en canviar aquesta idea des de la teoria i des de la pràctica. Està clar que és el suport mutu, aquell del qual parlava Kropotkin ens dibuixa la manera d’estar, caminar i superar les adversitats. Això influeix en l’Educació Social com a professió i ens obliga treballar plegats des de les assemblees de treballadores, els sindicats, els col·legis professionals o altres fórmules encara per descobrir.

Soles no podem i a més soles no volem és una frase escoltada a diferents companyes de l’acció comunitària i que faig nostra. És així. I si mirem cap a nosaltres per a organitzar-nos com a professió, hem de mirar cap a les persones amb les quals treballem. I entendre que no podem quedar-nos amb els braços plegats davant de la necessitat de processos d’organització col·lectiva per reivindicar i construir drets. No serà ni sa ni ètic organitzar-nos per tenir una professió forta i alhora no facilitar que la gent amb la qual treballem també ho sigui.