La contracultura llibertària de l’Ocaña. Tots els colors de la revolta.

Dues pel•lícules, dues joies, del quotidià de l’artista Ocaña recuperades en motiu de l’exposició  “Ocaña. Tots els colors de la revolta” que es realitza a l’Ateneu Popular 9Barris a partir del 18 de febrer.

Amb els títols “Actuació de les artistes Ocaña i Camilo” i  “Ocaña. Exposició a la galeria Mec-Mec”, les dues pel•lícules mostren la seva vessant artística i transgressora. Són de l’any 1977, tenen prop de 35 minuts i són rodades per col·lectiu Vídeo-Nou Comunitari.

“Em pregunten si sóc un travesti. Jo no sóc un travesti,
sóc un teatrer i el meu escenari són les Rambles … “

“Jo sóc un marginat, com les putes, com els xulos, com els maricons, com els lladregots que roben motos … Encara que sóc pintor, em puc ficar en el seu món. Em sento identificat amb tota aquesta gent. M’encanten i em fascinen … “

José Pérez Ocaña (1947-1983), pintor, anarquista y activista LGBT, va ser el protagonista de nombrosos moviments contraculturals de la transició a la Barcelona dels anys 70. L’artista va començar com a pintor de parets i va acabar pintant amb fins pinzells de truja sobre tela. Va néixer a 1947 a Cantillana, un poble de Sevilla. Però Barcelona va ser, sens dubte, el millor escenari per a la seva pròpia vida. Va viure a la Plaça Reial i el seu balcó era famós per la seva altar dedicat a la Verge de l’Assumpció i per estar sempre ple de flors. A la web La Rosa del Vietnam + Archivo Ocañí els seus amics, companys i la “Hermandad de la Beata Ocaña” mantenen viu el seu treball.

Actuació de les artistes Ocaña i Camilo (1977)

Camilo, un dels protagonistes d’aquest vídeo, i Ocaña, l’altre protagonista, realitzen una sèrie d’interpretacions que arriben a nosaltres des d’una proximitat poc comú. Camilo transvestit i afaitant compon una mena d’anunci televisiu, Ocaña interpreta a “playback”, com es deia llavors, una cobla; després ensenyen el cul, es tornen a personatges diferents: cantant francesa, àvia descontrolada, Lili Marlen … la festa va derivant cap a una orgia.

Si tenim en compte que aquesta cinta es grava en el dia de la convocatòria de la FGAC per a la Manifestació de gais i lesbianes on s’exigeix la derogació de la llei de Perillositat Social, potser entenguem amb més claredat allò que Dziga Vertov ens deia l’inici d’aquella magnífica experiència cinematogràfica coneguda pel nom de Kino-Pravda: hem d’organitzar una producció (de la imatge) col•lectiva que ens ajudi a representar els esdeveniments “des de dins”.
Doncs bé, des de dins està filmada aquesta pel•lícula.

Ocaña. Exposició a la galeria Mec-Mec (1977)

Aquesta pel•lícula mostra un fragment de la vida cultural, més ben dit, contracultural, de la Barcelona de final dels 70; per això, el col•lectiu audiovisual Video-Nou es trasllada a la galeria Mec-Mec on l’artista Ocaña ens parla de la seva exposició, descrivint els diferents ambients, quadres i objectes. Ens explica com han estat fets i comenta el seu sentit que barreja amb les seves vivències, idees i memòria personal.

Al llarg dels 34 minuts que dura la pel•lícula una sèrie d’escenes van conformant davant els nostres ulls: Ocaña es transvisteix de dona i comença a ballar sevillanes, Camilo s’apunta al ball davant la mirada perplexa dels visitants de l’exposició. Apareix en escena, llavors, l’equip de rodatge de Ventura Pons que, en aquests moments es trobava realitzant el film que es coneixerà més endavant per “Ocaña, retrat intermitent”. Ocaña canta flamenc acompanyat a la guitarra per Camilo. Més endavant, Ocaña continua explicant l’exposició, després recita a la Macarena, i finalment interpreta una altra vegada amb Camilo un fragment d’una peça de teatre (sembla que dels germans Quintero). El film es tanca de nou amb imatges de l’equip de rodatge de Ventura Pons.

Video-Nou Comunitari. Comunicació per a la transformació social
Les dues pel•lícules estpan fetes per Vídeo-Nou. Aquest va ser un col•lectiu creat el 1977, constituït dos anys més tard en equip gestor de l’anomenat Servei de Vídeo Comunitari, concebut amb voluntat de servei públic. Els seus membres procedien dels àmbits del periodisme, la sociologia, l’antipsiquiatria, l’ensenyament, les arts visuals i escèniques i l’arquitectura. Va ser un grup pioner a Espanya en la utilització d’equips portàtils de vídeo, amb la intenció de posar en marxa un tipus de televisió (contra) informativa i activista, arrelada en determinades pràctiques artístiques conceptuals i de crítica institucional.

Video-Nou perseguia constituir-se, com deia Brecht, en una “comunitat de productors de mitjans”, aquest era el seu objectiu. Per a això és necessari desenvolupar un conjunt de pràctiques medials i polítiques capaces de donar autonomia a l’esfera pública. O sigui, que es necessita crear uns dispositius d’interacció social que indueixin a les persones a practicar maneres de comunicació més directa, menys “intervinguda”.