Sèries transformadores

Aquest article és una col·laboració al blog d’Albert Pujol. Treballador social i mediador comunitari.

POTS LLEGIR LA SEGONA ENTRADA EN AQUEST LINK

“Si a todo el mundo le gusta tu serie,  es que algo has hecho mal”

Qui diu això d’aquí a a dalt es David Simon, creador i guionista de moltes sèries de la HBO. Simon ha vingut recentment a Barcelona amb motiu del festival de sèries Serializados. Em va agradar molt la comparativa que va establir un dels presentadors dins d’una de les activitats del festival:  comentava com actualment les series son com aquells llibres de Tolstoi o Dickens, que et transportaven literalment al Londres del segle XIX; novel·les que et descrivien durant mesos uns personatges que acabaves coneixent millor que alguns familiars teus.

Potser per això ja fa un temps que les sèries estan guanyant terreny a les pel·lícules: les sèries donen opció a profunditzar més en els temes i els personatges. Ens acompanyen en el temps i tenen la opció a ser més properes a la realitat, en tant que la realitat que ens envolta es complexa i requereix temps per a comprendre-la. I si bé el fet de tenir mes temps no es sinònim de fer-ho millor, hi ha la possibilitat de fer connectar més a l’espectador. M’agrada resumir-ho dient que si bé les pel·lícules emocionen, les series commocionen.

I doncs, existeixen sèries  que “toquen” temes del nostre sector? que tractin les problemàtiques amb els que ens topem?  Confesso que buscant un llistat  m’he trobat amb coses sorprenents, com ara una web destinada a les aparicions de Treballadors Socials a la Tv: https://socialworkfilmtv.wordpress.com/ . I fins i tot recentment s’ha dut a terme un projecte que relaciona series i medicina i més concretament els trastorns: http://www.eltemps.cat/ca/notices/2016/05/causa-14533.php

Però vaja, em permeto iniciar un petit llistat de sèries que crec que donen visibilitat certs temes que ens afecten al nostre context laboral, amb bastant realisme i contundència. En definitiva, sèries que aporten realisme, sèries que transformen –i sí be dir això “que transformen” pot ser molt pretensions, us les recomano simplement perquè poden ser útils simplement per passar l’estona, perquè… que carai, no ens enganyem, de vegades no fan res millor a la p*** tele.-

Treball comunitari / Exclusió social a “Show me a hero”

Basada en fets reals –comencem bé-, gira sobretot a la figura d’un polític –això ja fa més mandra. En realitat és l’excusa per parlar de moltes altres temàtiques que s’afecten. Entre elles, i juraria que per primer cop a una sèrie, veiem un procés de treball comunitari en alguns capítols: la introducció de cases de protecció a un barri acomodat, el rebuig racial, els prejudicis amb que es topen, i en alguns capítols els processos mediació i acostament que s’hi fan, etc. David Simon ens torna a deixar bocabadats sense persecucions ni  grans escenes, sense violins. Ho fa pausadament com sempre, i ens transporta a un escenari dels 80 però que pot ser totalment vigent. Per si en voleu saber més us en deixo la critica que jo mateix vaig fer: http://www.noticiasenserie.com/show-me-a-hero-tenemos-heroe/

Addició / Prejudicis : The Knick:

Aquesta sèrie transcorre al 1900, i tracta moltes temàtiques: els avenços en medicina, l’enorme desigualtat d’una Nova York en creixement, l’avortament i el racisme. Alhora que parla del consum de drogues com la cocaïna (legal en aquella època) i com es començava a abordar el tema de l’addició. Ja van per la 2ona temporada i es una sèrie espectacular a nivell de producció, cada capítol es una pel·lícula.

http://www.noticiasenserie.com/the-knick-pura-adiccion/

Adolescència / Tribus urbanes: This is England 86

Potser hauria de recomanar Merlí, però segur està molt vista. Per això agrego a la llista This is England: en comptes de fer una segona part dee la película This is England, van preferir fer la sèrie, i es una gran decisió. La sèrie es una bogeria, amarga i dura però divertida i surrealista. Vaja, com l’adolescència. Els qui treballeu amb adolescents potser l’últim que tingueu ganes de fer es veure’n més un cop a casa, però es terapèutic i sa. També cal advertir que no és una sèrie sobre adolescència (de fet el grup nucli es més intergeneracional que un partit de futbol a la platja). Però també us agradarà veure-la si veu formar part d’alguna tribu urbana doncs. Potser seria més oportú recomanar Merlí (no està gens malament i és més propera).

http://www.filmaffinity.com/es/film245266.html

The Wire: Exclusió social – Educació

Se li pot dedicar un blog sencer al senyor Simon.  Estareu fartes de sentir recomanada la sèrie i de veure’n sinopsis i llegir allò de “hay un antes i despues trast The wire” . Però per no ser cansino puc donar-vos dues idees: veure el documental “The house i live in” o bé veure “The corner”, més curteta, menys complexa i menys completa. És clar però és l’embrió de The Wire. Però si debò voleu gaudir no us ho penseu i veieu la obra mestre de David Simon: una sèrie que no tenia audiència, però mica en mica s’ha anat tornant de culte. No es fast food, confesso que em vaig adormir al primer capítol, però The Wire sens dubte transforma. D’altre banda dir que haureu d’esperar a la 4rta temporada per veure abordar el tema de l’educació formal i les escoles. (Tràiler del documental “The house I live in”: https://www.youtube.com/watch?v=a0atL1HSwi8

Racisme / Masclisme: “American Crime: The People VS OJ Simpson”

Mes d’un cop hem sentit, ni que fos en algun acudit nord-americà, fer referència a la història de OJ Simpson: es tracta de la notícia mediàtica més important (competint amb Lewinski) dels 90 als USA. Per fer-nos una idea vindria a ser com si ara de sobte un jugador del barça (no se perquè em ve al cap l’amic Dani Alves) estigués acusat de doble assassinat, i que el bo de l’Alves agafes els millors advocats (entre ells John Travolta) per defensar-se… i fins aquí puc llegir. Va ser una història rocambolesca que va polaritzar els Estats Units. Aquells mesos que van canviar USA han estat portat en format mini-sèrie de manera brillant.  Alhora crec que és una gran sèrie per com s’entrellaçen les opressions: sobretot hi han unes bones dosis de visibilització d’opresions masclistes, patides per un dels personatges principals (la fiscal). Per acabar de vendre-la cal veure el llistat d’actors, que és digne d’una gran pel·licula (veure foto).

http://www.filmaffinity.com/es/film652643.html

En fi, acabo amb una reflexió d’Umberto Eco que segur us agrada i queda de conya:

“La civilización democrática se salvará únicamente si hace del lenguaje de la imagen una provocación a la reflexión crítica, no una invitación a la hipnosis”