Sèries transformadores. Segona entrega
Aquest article és una col·laboració al blog d’Albert Pujol. Treballador social i mediador comunitari. És la continuïtat del primer post sobre aquest tema que pots llegir aquí.
Diu el filòsof coreà Byung-Chul Han que:
<<Hoy la propia percepción asume la forma de Binge Watching, los ‘atracones de series’. Eso designa el consumo de videos y películas sin ninguna limitación temporal. A los consumidores se les ofrece continuamente aquellas películas y series que se ajustan por entero a su gusto. Se los ceba como a ganado de consumo c on lo que siempre vuelve a resultar igual. Uno se queda mirando la pantalla como un pasmado hasta perder la conciencia.>>(del llibre “La expulsión de lo distinto’’)
No li falta raó a aquest filòsof contemporani, certament les series poden endinsar a l’espectador en una mena de bucle dopamínic, de consum passiu, provocant una inversió de temps exagerada al sofà. Però senyor Byung-Chul Han, permeti’m discrepar. Perquè també per sort disposem de series que indignen, que molesten, que assenyalen. Que precisament no son sèries per a “perder la conciencia”, sinó mes aviat per despertar-la (ja vam parlar d’alguns exemples al primer article de “Sèries transformadores: https://educaciotransformadora.com/2016/06/09/series-social/ )
Curiosament es en el mateix llibre on l’autor aborda també l’actual rebuig absolut quan ens topem amb la negativitat, a tot allò que no ens dona plaer o positivitat (per resumir breument un bon tram del llibre). Una negativitat que es lògic de la que l’espectador n’estigui saturat, perquè se la troba al dia a dia, a les notícies, etc. Però justament recopilarem aquí contingut audiovisual de ficció que podríem dir que ens acosta d’una manera intel·ligent a la ‘’negativitat’’, abordant-la d’una manera pausada, sense condescendència ni escrúpuls. Històries que parlen de fets crus i denunciables, majoritàriament basades o inspirades en fets reals. Ficcions ben articulades, amb personatges rics, que contribueixen a una ‘’comprension afectiva de la realidad’’ que diria l’escriptor i psicòleg Luciano Lutereau.
A més a més es un contingut audiovisual que sovint provoca que busquem articles, llibres, documentals; i també que en parlem i compartim la problemàtica que s’hi aborda. Vaja en definitiva sèries que retornen espai a aquelles coses que l’antiga TV va robar-nos en detriment d’un borreguisme i d’una morbositat improductiva.
Per tant després de 6 anys -amb una pandèmia que va regalar temps extra per veure series- es ja un bon moment per ampliar el llistat de series ‘’transformadores’’, seguint amb la idea de que estiguin d’alguna manera connectades a l’àmbit d’intervenció socioeducativa – directa o indirectament. Perquè d’alguna manera son ficcions amb la capacitat de replantejar una automatització de respostes, doncs s’hi aborden temàtiques plantejades amb profunditat, fugint de la infoxificació actual, i per tant poden trencar amb la desensibilització que podem patir al context laboral ( en realitat no he trobat una manera mes fina i eufemística de dir que en el nostre sector estem en contacte amb moltes problemàtiques complexes, amb el drama i la falta de recursos, i ens podem tornar una mica imbècils sinó sabem gestionar-ho).
I dit això afegir que alhora per suposat son series perfectament compatibles amb aquelles que simplement veiem per a relaxar-nos, per a riure, per entretenir-nos,etc (la recent ‘’Hacks” es un bon exemple). Es a dir: hi ha sèries que transformen l’estat d’ànim i això hi ha moments en que ja es suficient. Però bé, de vegades busquem alguna cosa mes. Així que anem al gra i continuem amb el llistat de ‘’sèries transformadores’’:
- Addiccions – “DOPESICK” (2021)
La sèrie gira entorn el que ha passat a USA els darrers anys, una plaga de consum d’un medicament, que en algunes àrees de USA receptaven per qualsevol dolor una mica agut (mal d’esquena, mal de cap, etc). El que la gent creia es que prenia una mena de “nou” tipus de Ibuprofè, però sense saber que la farmacèutica va manipular el seu contingut químic, i per tant sobre el seu poder d’addició terrible. Aquest fenomen ha fet que s’obrin clíniques especialitzades en aquest medicament (la Oxicodina (a USA Oxicontin). Ja van camí de 100 mil morts per sobredosis a USA per aquest medicament i es calcula que hi ha uns 2 milions d’addictes. https://www.elconfidencial.com/cultura/2021-09-29/crisis-opiaceos-eeuu-keefe_3296825/ La sèrie es impactant, amb un tractament de la problemàtica des de multitud de punts de vista, perfecte per entendre el procés addictiu i les seves branques mes fosques. A més a més està feta sense concessions, en la línea de desmitificar el si quieres puedes (per entendre aquesta malaltia acostumo a recomanar un llibre amb un títol prou revelador: “Querer no es poder”).
- Educació / Segregació escolar : “SMALL AXE nº5 – EDUCATION” (2020)
En aquest cas es tracta de nomes 1 capítol que pertany a la Miniserie auto-conclusiva Small Axe. La trama gira entorn a la figura d’un nen que per un seguit de circumstàncies (racisme mes fastigós parlant clar) es enviat a una centre amb necessitats especials, una ‘’escola’’ que es de tot menys escola. Una pràctica real que passava a la Anglaterra de no fa gaires anys, on s’evaluava de manera totalment desfasada i absurda a la gran majoria d’infants que no tinguessin la pell blanca, amb l’objectiu d’aïllar-los intel·lectual i socialment. El propi director ha explicat que alguns moments del capítol/pel·lícula van passar realment. Per tant una peça fictícia però també inspirada en experiències reals:
- Mediació / Negociació / Manipulació de grups – ”WACO” (2018)
En aquest cas la sèrie narra un cas de sectes que es va donar als 90 a EEUU. Inspirada en els 2 llibres que van escriure 2 de les persones que ho van viure: per un costat un dels supervivents i per altra banda el mediador que va interactuar entre la secta i el FBI (el podeu trobar aquí: https://www.goodreads.com/book/show/41017722-stalling-for-time ) Em va semblar fascinant la figura d’aquest “mediador”, ignorat per el mateix FBI durant el moment d’amotinament i hostatge de la secta. Es convenient situar entre comentes el concepte de “mediador” perquè segurament hem de parlar de “negociador”. Malgrat sigui un cas extrem, es tracta d’un bon exemple d’afrontar un conflicte violent del que treure aprenentatges: en el procés de negociació distingim clarament la vessant destructiva i la conciliadora. La crítica no va ser gaire amable amb aquesta sèrie, però si ha tingut força èxit entre el públic -personalment la recomano, sabent que te carències i plena de llicències.
- Àmbit presons – “TIME – CONDENA’’ (2021).
Ambientada en la vida d’un professor que degut a un atropellament ingressa a presó i que entra en una dinàmica negativa que sembla impossible d’aturar en aquests context de reclusió. Personalment es un àmbit amb el que he tingut poca interacció, no hi he treballat directament, però buscant per la xarxa trobem que els guionistes van indagar abastament en un intent de ser fidels a les realitats que es donen a les presons de UK. En aquest article per exemple s’explica com el guionista de fet va fer tallers a centres penitenciaris, i va criar-se en un context on era habitual tenir familiars interns: https://www.radiotimes.com/tv/drama/jimmy-mcgovern-time-bbc-prison-big-rt-interview/
A la entrevista hi trobem per exemple reflexions que ens venen al cap veient la sèrie, sobre el que esta succeint a l’àmbit de les presons, com ho abordem, quin sentit te aquest tractament de la criminalitat, etc. Per exemple durant el covid el suïcidi a les presons de UK va ser d’un 24%, passaven 23h a la cel·la. er tant sinó esta basada en una historia real, el guió i la manera de dur-la a terme la fan creïble i molt colpidora. ‘Time’ ha estat un èxit de crítica, ha obtingut varis premis, bona valoració del públic, etc.
- Diversitat funcional – ‘’VIDA PERFECTA’’ (2019)
Una sèrie mes propera a la comèdia, potser a priori sense aparença de ser transformadora, però amb un excelent tractament de la diversitat funcional –sobretot a la 1era temporada. Un tema complex de dur a la pantalla, pero que situen sense temors al centre, i sense caure en el paternalisme. Es nota que en aquest cas també s’hi van informar, com explica aquí un dels seus creadors: https://vertele.eldiario.es/videos/entrevistas/movistar-vida-perfecta-manuel-burque-enric-auquer-font-garcia-sociedad-inclusiva-limites-discapacidad_8_8495553.html
D’acord que les reflexions que si fan, mitjançant els personatges, no son d’una profunditat filosófica espectacular, però tampoc sempre es necessari. Es una sèrie a mes on un dels principals personatges treballa com a Educador social. Però curiosament a la mateixa sèrie li anomenen de diferents maneres, hi ha una mica de confusió amb la nomenclatura, però vaja, es d’agrair la incorporació de papers del nostre sector en espais ficcionats, contribueixen a normalitzar informar de les nostres tasques. A més a més la relació entre aquest treballador i el personatge amb diversitat funcional es un dels nuclis de la sèrie.
- Violència de gènere / Assetjament : ”WE NEED TO TALK ABOUT COSBY” (2022)
En l’anterior article vaig evitar els documentals, però aquest cop si que afegeixo aquest donat l’impacte que causa: ens parla del cas de Bill Cosby, el famós actor de Hollywood, icona per a la població afroamericana, i sobretot un ídol moral, que finalment s’ha destapat que en realitat es un fastigós violador en sèrie. La sèrie aborda l’abús de poder i explica d’una manera precisa com tot aquests fets no depèn nomes de qui comet el fet delictiu sinó de les persones que l’envolten – com ho amaguen i hi contribueixen es clar. https://theobjective.com/cultura/2022-01-24/tenemos-que-hablar-documental-bill-cosby/
Una docu-serie es que es basa basicament en el format d’entrevistes, i dona la sensació que es fa sense límits de temps, i això es també el que m’ha agradat: que no sigui un producte de consum ràpid sinó que està fet amb molt de tacte i de denúncia absoluta.
- Hospitals / Recursos / Violència institucional – “FIVE DAYS AT MEMORIAL” (2022)
Traduida al castellà amb el títol “Después del huracan”, es una sèrie que ha finalitzat recentment, enfocada en el que va succeir al 2005 a un Hospital durant la catàstrofe de l’ huracà Katrina i la posterior inundació de tota la ciutat, que va deixar aquest i altres hospitals absolutament aïllats. A mes a mes de falta de electricitat i menjar hi havia una deixadesa absoluta de les administracions, que es el que he trobat interessant. Cal dir que la sèrie conté algun capítol mes tediós, potser fet expressament per tal de traslladar-nos al que van patir els que van viure la situació. Però es una sèrie on es plantegen alguns dilemes interessants, que donen peu a reflexions sobre l’atenció mèdica i en definitiva també del vincle entre els professionals i els pacients/usuaris. Vaja com afrontem els nostres límits quan no disposem de recursos? Quin grau de responsabilitat tenim com a professionals? Òbviament la situació era extrema en tots els sentits, però aquests moments també donen peu a repensar algunes intervencions i maneres de mirar els recursos dels que disposem i l’atenció que rebem, i veure amb altres ulls com això acaba afectant tant a usuaris com a professionals (professionals que en aquest acaben essent assenyalats i jutjats sense tenir en compte el context.)
Per cert aquí trobem una entrevista amb el seu escriptor i director, on explica que està basada en el llibre d’una dona que va entrevistar a 500 persones que van viure la situació. https://lanetaneta.com/entrevista-a-carlton-cuse-cinco-dias-en-el-memorial/
- Sense-llarisme –“THE PUBLIC” (2018)
En aquest cas fem una excepció, ja que no es tracta d’una sèrie sinó que afegim a la llista una pel·lícula: segurament no es cap obra mestra, però s’ha guanyat un lloc donada la manera d’enfocar i l’àmbit que aborda (la població sense llar). Es ficció però també podem trobar articles on ens parla del paper “social” que fan les biblioteques de EEUU amb els mil·lions de ciutadans que (mal)viuen al carrer en aquest país icona de la ‘’llibertat’’ – una tasca la de les biblioteques absolutament insuficient es clar, es com tapar un vessament de sang amb una tirita. En aquest article llegim que el director va parlar amb un bibliotecari que gairebé es sentia un Treballador social i per tant està força inspirada en casos reals: https://soybibliotecario.blogspot.com/2019/04/the-public-pelicula-rol-social-bibliotecas.html. A la pel·lícula trobem algun personatge un pel estereotipat però es una ficció amena i intel·ligent, tractant el tema amb molta dignitat, sense patrons lacrimògens i moments divertits fins i tot.
- Assetjament escolar / Homofòbia: “MARICON PERDIDO” (2021):
Per acabar afegeixo aquesta sèrie que explica la història personal de Roberto Enríquez Higueras (Madrid, 1971), mes conegut com a Bob Pop. Roberto durant la seva infantesa i joventut va patir assetjament escolar, grasso-fòbia, homofòbia, violència sexual, etc. I ho explica amb una honestedat talent i una creativitat admirable, amb un format que ha tingut molt d’exit. Una sèrie valenta, necessària, que em sorprèn com ha causat algunes critiques molt personals i violentes i aquí en podeu trobar alguns exemples: https://www.filmaffinity.com/es/film433658.html Tot es força degut a que el director esta força posicionat politicament i es mulla en molts aspectes, i això li ha generat haters. En fi que curiosament li segueixen fent assetjament, ara a les xarxes, però ell ja s’ho pren d’un altre manera.
Categories
Educació Transformadora 
Reblogged this on Anna Forés Miravalles.
M'agradaM'agrada