La millor autocura és organitzar-nos en assemblees de treballadores i en sindicats combatius

En el Dia de l’Educació Social, des del CEESC volen posar el punt de mira en la necessitat de generar estratègies i destinar recursos a construir una cultura de l’autocura. Per ser conscients que per acompanyar processos de canvi i facilitar millors condicions de vida a les persones i a la comunitat ens cal energia. El lema: La nostra energia, la nostra força. I a diverses persones en conviden a participar. Ho he fet en totes les edicions, i estic encantat.

El primer que em va al cap és que l’Educació Social com a dret no és real. Hi ha condicions laborals precàries, hi ha una atenció en males condicions i hi ha situacions de vulnerabilitat per a les persones que se suposen que hem d’acompanyar.

La CGT denunciava la realitat que viuen els infants i els professionals en el marc de la DGAIA, el CEESC denunciava fa dos dies la precarietat laboral que patim, el Sector Social Combatiu denunciava la seva crua realitat -la dels professionals i la dels usuaris dels serveis- davant de l’acte dels premis de la Confederació, el conveni del Lleure té uns salaris minsos per als professionals que es dediquen, el Professorat de la UB i en concret els de la Facultat d’Educació fa temps denunciant també la seva situació i com afecta als i les estudiants.

L’Educació Social com a DRET desapareix. No em sento còmode parlant d’autocura quan el marc professional, de sector i el de les persones amb les quals treballem –acompanyem- és de precarietat.

En aquest marc la millor inversió per l’autocura és organitzar-nos en assemblees de treballadors i en sindicats combatius. I donar suport a les organitzacions d’usuaris o d’afectats i afectades dels serveis. Ja ho deia en Marco Marchioni en el Congrés d’Educació Social de Sevilla del 2016: “Dejen de llorar y hagan política”.