L’educació social, l’essencialitat i les desigualtats

Escric aquest post convidat pel CEESC en el marc del Dia de l’Educació Social 2020. I em demana que escrigui amb el lema “L’educació social és essencial” en el context de la crisi que estem vivint.

Aquesta crisi serà un punt d’inflexió i canvi per a l’Educació Social i per a tota la societat en general. Em preocupa molt com s’accentuaran les desigualtats socials que ja estem patint i el paper de la professió. Agafaré com exemple la ciutat de Barcelona però en converses amb professionals i amistats d’altres ciutats, d’altres països i inclús d’altres continents em diuen que el patró de desigualtat es repeteix.

Per un costat hem patit anys de retallades de serveis públics que afecten directament a l’accés a drets com la salut, treball, educació, etcètera. Segons dades de 2016 de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), gairebé dos milions d’assalariats cobren igual o menys de 707,60 euros al mes, i en molts dels casos amb contractes legals que freguen l’explotació. Treballen per seguir sent pobres. El Consell General del Poder Judicial (CGPJ) informava que el 2019 es van realitzar 54.006 desnonaments a l’estat espanyol sobre tot tipus de propietats. Des del 2011 fins el 2018 la xifra s’havia situat per damunt dels 60mil anuals. El límit va ser el 2012 amb 70.257. Una barbaritat.

Si ens apropem a la salut veiem que el codi postal influeix més que el codi genètic en la nostra qualitat de vida. Elies Martínez en un article molt bo sobre “circ i gent gran” destil·lava algunes dades que permeten veure aquest contrast. Per exemple deia, que l’Agència de Salut Púbica de Barcelona ha evidenciat que els barris de la ciutat on hi ha més atur i una renda familiar més baixa coincideixen, majoritàriament, amb les zones on hi ha una esperança de vida més baixa. Ho ha fet amb diversos informes, i des del 2014 a través de la utilització de l’instrument Urban Heart, validat per l’OMS, que relaciona indicadors econòmics i de salut per analitzar com viu la població barcelonina. I si mirem les dades sobre la Covid-19, veiem que la incidència acumulada al barri de Roquetes en el districte de Nou Barris és de 1.152 casos per 100.000 habitants, quan a Barcelona és de 720 per cada 100.000 habitants, i al barri de Pedralbes és de 486. Sí, són col·lectius de risc sanitari i també població dividida en territoris amb més o menys recursos.

Tot això en un moment on els ERTES i les ajudes finalitzaren. On molt gent no ha tingut aquestes ajudes perquè estava en una situació encara més submergida. I on els professionals de l’Educació Social també estan afectats i viuen en situacions de precarietat. El context canvia, “el social” canvia i per tant l’Educació Social també ho farà.  Hem d’entendre de nou el context per situar-nos en ell.

Vinc del treball comunitari i l’entenc com una manera de fer que ens permet conèixer els agents del territori, treballar conjuntament, apropar-nos d’una manera clara a les necessitats, donar veu i protagonisme a les invisibles, i donar suport en la organització de respostes col·lectives. L’educació social per acompanyar en reivindicar i construir drets. Hem d’empènyer encara més per activar polítiques empoderadores. El neoliberalisme i l’individualisme ens van guanyant. I per tant, hem de posar en valor que disposar d’una xarxa comunitària construïda a través de serveis públics vinculat a salut, educació, cultura, equipaments de proximitat, entitats i veïnat és de gran importància en un context de desigualtat. I agafa molta més força en un moment d’emergència com el de la Covid-19 on l’aïllament social de la gent pot comportar la desvinculació comunitària i l’accés a les xarxes de suport informals que poden ser l’última opció per cobrir les necessitats bàsiques.

Antonio Alcántara #DIAES #Edusoday2020