La vaga del metro i els drets de totes

Ja portem vuit dilluns de vaga i sembla que això no es soluciona. Molts d’aquesta dilluns m’han agafat al voltant de les 9h a l’estació de Sagrera de la L5. Tota una aglomeració viscuda en primera persona. I estic disposat a assumir-la.

La plantilla reclama reduir els contractes temporals i aturar i revertir les externalitzacions. Com a teló de fons, hi ha l’opacitat que envolta el col·lectiu Direcció i Tècnics, més de 500 persones fora de conveni.

Entenc que la vaga és una lluita dels treballadors de TMB pel seus drets. I que els seus drets s’eixamplen significa que de retruc els meus també. La millora de les seves condicions laborals i les llums i taquígrafs per trencar amb l’opacitat de la institució és una millora per totes.  Que ells eixamplin els seu espai de drets fa que mica en mica sigui més fàcil eixamplar els meus; i que facin més transparents la institució ens obre el camí cap a una qualitat democràtica.

No em preocupa que els dilluns anem estrets, em preocupa que les raons per les quals estan en vaga no són massa conegudes, em preocupa que el discurs dominant responsabilitzi i culpabilitzi als i les treballadores. A part,  com a ciutadà més enllà de fer un tuit, no pagar el bitllet o viure amb un somriure els dilluns al matí em costa trobar altes maneres de donar suport. I penso que és una oportunitat per sumar als veïns que volem passar de consumidors de serveis a construir-los des de la corresponsabilitat amb els seus treballadors. M’agradaria donar solucions concretes, però de moment només tinc preguntes.